dimarts, 5 d’abril de 2011

A contracor.

Va témer que ningú el recordés. 
El seu llegat fóra tan pobre si es moria ara mateix que es va proposar d'endinsar-se a la vida sense aguantar la respiració.
Es va submergir en el record d'enamoraments esvalotats.
Ensumà totes les olors del seu voltant, les aromes, la ferum. 
Recordà els acudits, les endevinalles, les rondalles, els secrets que li havien estat confiats per sempre. 
Es va mirar totes les fotografies del calaix una vegada i una altre fins a reconèixer cada fesomia als seus somnis maldestres.
Acaronà tot el seu cos per a rescatar cada carícia rebuda.
Va caminar descalç sota la pluja perquè la memòria de l'aigua en fes esment a cada estació de pas.
Ho recollí tot amb una emoció desconeguda.
Ho ficà en una capseta plomada amb vidrets de colors.
La  va guardar al seu torn en una capsa d'alabastre que féia olor d'incens natural.
I ho embolicà tot en un pedaç de vellut de color morat, que esguardà a contracor. 
Es va adonar que no tenia ningú a qui deixar les seves memòries.

4 comentaris:

  1. Tots som conscients (o ho hauríem de saber) que som físicament mortals. Però a molts (no tots, que hi ha qui passa de tot, admirablement) somniem en una certa immortalitat en el record. Com a mínim, en un retardar el màxim possible la nostra mort física, a través de les nostres obres, els records que deixem en les persones que coneixem, a travé de fills, textos, etc. La mortalitat pura i dura, seca, granítica, de no deixar res de res de res, que tot allò que fem mori, automàticament, en morir el nostre cos, sempre provoca un cert vertigen. El teu text resulta, en aquest sentit, altament angoixant. Però molt bo. Felicitats pel text, però no sé si agraïr-te'l (per si de cas no ho faré, no sigui que em porti mala sort :)

    ResponElimina
  2. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. El teu cas és un dels millors exemples del llibre dels impossibles, Florenci. Has tingut fills, plantats arbres, escrit llibres, per no parlar de la resta de coses que ja saps; no segueixo ò semblarà que t'estic fent l'epitafi. T'agraeixo la crítica i m'alegro de que t'hagi agradat. Per sort, no conec ningú que m'hagi servit d'inspiració.

    ResponElimina
  4. Florenci, jo no et puc portar mala sort perquè no en gasto, no pateixis.

    ResponElimina