La lluna s'envolava, mitjancera
entre la penombra fresca i perfumada
i la tebior de l'aigua juganera
a la clariana del bosc il·luminada.
La remor de les branques inclinades
que acaronaven suament el rierol
l'endormiscà lleument, sota l'arbrada
fins que un polsim de nit cobrí el seu cor.
Ja no esperava pas a qui esperava
ni patia amb el neguit del desnonat.
Sobre un mantell cruixent de flors marcides
jeia la poetessa enamorada
amb la ploma i el llibret,
pàgines buides,
traspuant serenor al seu voltant.
Montse Gras.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada