El poblet.

Us parlaré d'un poble molt petit on vivia un home molt ric. Li havia tocat un premi increible i va poder fer realitat molts dels seus somnis. Es va fer un poblet a mida.
Ell era bomber voluntari de féia anys i des de minyó havia somiat en tenir el seu parc de bombers. Volia ser Cap de  Parc.
Va arrivar a la conclusió de que no tenia futur com a assassí en sèrie ja que, encara que la feina no l'espantava, (a més a més, en ser-ho a jornada complerta podia assassinar fins que el cor li digués prou), era un negat per a les matemàtiques i això era indispensable per al càrrec. La idea de matar gent tampoc no l'atreia massa, però el fet de poder escollir les víctimes el distrèia en l'ensopiment que portava a sobre des de que va deixar la seva antiga feina a la fàbrica de mantellines.
En projectar l'únic carrer del seu poblet, només va haver de fer com la majoria dels arquitectes municipals que conec: va fer l'Avinguda de l'Aiguat, no només inundable durant les llevantades, sino també en l'època de desglaç. En aquestes ocasions, per travessar l'Avinguda de l'Aiguat la gent havia de passar pel Pont Nou, que havia de ser reconstruït periòdicament, exactament en anys de gota freda. Els veïns, en veure l'aigua baixant desfermada es volien quedar a les seves cases, però el nostre amic demanava a  l'alcalde del poblet, que era un pagès professional que féia d'alcalde cap al tard, que els convoqués amb qualsevol excusa per a poder-los salvar amb la zodiac, quan ja eren amb l'aigua al coll a la Plaça del Renec, estratègicament enclotada, que hi havia al final de l'única avinguda del poblet.
No savien quants habitants hi havia al poblet, si sis ò set, ja que els havien comptat a mà alçada i sempre n'hi havia un que féia broma. El nostre poblet només tenia un tonto; el van catalogar a títol pòstum, doncs no ho va ser fins deu minuts abans de morir, quan va voler pilotar sense saber-ne l'avioneta dels Bombers i es va estavellar a l'era. Allà mateix van construïr el cementiri que ell va estrenar tot seguit; a la seva tomba, per fer-li brometa van posar-li una sortida d'emergència, mesura que, a primer cop d'ull ja sembla del tot innecessària. Hi van fer deu tombes, ja que van tenir la deferència de fer-ne tres ò quatre pels convidats.
Sortint del poble a ma dreta, tirant cap a Collsetorç, hi ha un turonet que tothom coneix com el Turó de la Pira, coronat per un bosquet de pi pinyer, ple de farigola, espígol i romaní, aromàtic i altament inflamable; era l'última voluntad de l'amo del poblet, que en deixar aquest món plantessin el seu cadaver al capdamunt del Turó i hi provoquéssin un incendi forestal, controlat, això sí.

No el vaig arrivar a conèixer gaire. Tampoc no va estar-s'hi molt de temps, a prop meu.
Em va colpir al primer cop d'ull, no sé, alt, molt prim, amb la motxila massa petita per a portar.hi la supervivència.
La seva roba era molt bruta, d'una brutícia ancestral, cansada, de dormir al carrer.
 No em va mirar, no va mirar ningú. Va travessar el carrer davant meu, amb l'esguard absent, indiferent, i el vaig perdre a la cantonada, quan el meu semàfor es va posar verd.

La petita carpa.

La petita carpa que vivia en un bassal al carrer Mallorca no podia dormir tranquil·la. Tot i que era un bassal molt ben situat, en un carril reservat, a l'estiu l'aigua de pluja era tan escassa que amb prou feines podia esquivar les rodes dels l'autobusos i els taxis.
Els nens de l'escola veïna li deixaven el rebost ple d'engrunes del berenar i ella els saludava fent l'al·leta.
Amb el temps, les rodes dels autobusos van engrandir la fondària del bassal i l'ajuntament ja no va poder dissimular més que coneixia l'existència del toll; la Guàrdia Urbana, amb la col·laboració dels Mossos d'Esquadra van traslladar la petita carpa a Vilanova i la Geltrú, on vivia una cosina seva, la carpa Juanita, a la que no vèia des de l'última crescuda del Llobregat.
Amb el temps, la petita carpa també va aprendre a veure en porró, però la mistel·la va ser la seva perdició. La convivència es va fer tan dificil que la petita carpa, quan va tenir ocasió, va anar a viure a una cucona a prop d'una dolina al Garraf, ja que no volia deixar la comarca.
Tot sovint  a cotxeres, fent el cafetó  parlem d'ella, dels seus saltirons breus, picant l'ullet, amb aquella gràcia.

EL PITJOR DEL SEUS SOMNIS. (primera part)

Me'n faig creus de l'autocontrol del japonesos. Són una societat en la que em costaria molt d'encaixar, amb una barreja de tradicions ancestrals i tecnologia punta, on mana la competitivitat. Però el que em costa d'entendre aquesta situació és el sentit de comunitat, com si fós un formiguer, d'autocontrol de les emocions. Un home acompanya a la seva dona i les filles al tren per que fugin de la radioactivitat, i ell es queda perquè "ha d'anar a treballar" l'endemà!! És que no té por, d'un enemic terrible i invisible?  

És possible que la base del funcionament de la societat japonesa com una comunitat capaç d'aglutinar a tants milions de persones en tan poc espai sigui precisament, la capacitat de cada individuu d'actuar exactament com s'espera d'ell. 

Ja sé que no es pot generalitzar, però en una societat con la que ens ocupa és molt fàcil de caure en la tentació; el paper de l'home, per exemple, al mateix temps un treballador sotmès a la seva empresa i a la jerarquia de la direcció d'aquesta és,  segons jo ho veig, també un ésser dèbil, que per a divertir-se beu sake fins a l'embriaguesa, en una reacció de fugida pueril, però socialment acceptada. 

 

 l

El meu tarannà. (primera part)

De ben poques coses m'he penedit a la meva vida. Potser és que he tingut sort, potser és que la meva confiança en el destí s'ha vist recompensada per vivències que, encara que doloroses de vegades, han esdevingut experiències enriquidores, que m'han sorprès a mí mateixa, tot sovint.
Una persona va evolucionant constantment si mira de treure l'entrellat al món que l'envolta, però també al seu món interior; la curiositat és un bé preuat per a la primera tasca, és imprescindible per a gaudir de l'inesgotable font d'esdeviniments que passen al voltant, íntimament propers, inabastablement llunyans. Personalment però, la capacitat de relacionar qualsevol cosa per estranya que sigui amb qualsevol altra és bàsica per a entendre, per a reflexionar, per a fer meva l'experiència de l'aprenentatge.
Un nen petit va dir als seus pares: "jo penso tota l'estona, el que passa és que no me'n adono". Doncs jo tinc la sort d'adonar-me'n. En sóc conscient, de la meva consciència; això em fa sentir que visc les coses intensament, íntimament.

In albis.

   Encara que de moment no sé ben bé per on navego, vull obrir una finestra per on ha de sortir una part de mí i entrar, si algú ho té a bé, una part del món que fins ara he vist per un forat.
   Sé que és dificil començar una tasca que tot just és un projecte; seguir fent el que he fet des de'ls dotze anys, quan recordo haver escrit els meus primers poemes.
   Dit aixó, espero aconseguir en aquest espai un mètode per a desenvolupar diferents treballs, no tan sols de caire literari sino de tot de coses que desperten sortosament la meva curiositat.
   Benvingut sigui qui vulgui compartir amb mí l'experiència.