Mi querida siesta.

Mi querida siesta,
bálsamo, penunbra
en mi vida ocupada,
silencio envolvente,
mar de caracola,
desierto silente
en que no ocurre nada.
Enjambre en mi mente,
ratito perdido 
en que estoy yo sola,
de la que despierto 
sin haber dormido.


Montse Gras.

"Todo lo que no es dado, es perdido".

Es la verdad simple que hace girar mi mundo.
Un sistema de espejos me hace ver lo que pasa al otro lado.

Recuerdo.

Dando vueltas, siendo niño,
pienso en blanco.
En el patio de mi casa
entre macetas de helechos
chocolate, caramelo,
garbancitos con los dedos.

En el lavadero grande
nado al sol  -agua fresquita-
vuela al aire del verano
aroma de ropa tendida.

La mujer guarda un secreto.

Cantarina como el agua
generosa como el campo,
tranquila como una nana,
como una rosa cautiva
en un rosal muy extraño.

Pintas las estrellas
en el techo de tu casa.

Tienen tus macetas
arbolitos infinitos.

Parecen tus sueños
angelitos del Belén.

Caminito del agua
pensamientos del viento
remolinos de tierra,
no os llevéis este momento.
Conjunto de sensaciones
lágrimas de un espejísmo,
sandalias, tirabuzones,
agua de mar
                    tres canciones,
reflejos dentro de tí mismo.

Me das paz y me das guerra.
Cuando cuento las mareas
haces plano el horizonte,
estás entre el mar y la tierra.
Y ya no te puedo tocar
porque no me atrevo a hacerlo,
tan cerca de la tierra estás y yo,
sobrevolando el mar.

El calor suave.

"La cera de mi cuerpo se moldea con el calor suave. No hace falta presionar sobre la piel, con los dedos marcas suavemente el dibujo indeleble rodeando mis pechos, haciendo que esperen la yema de tus dedos, tu boca entreabierta. Hasta ahora no te he pedido nada más, no quiero apremiar el deseo. Es suficiente con sentir el roce de tu aliento en mi cuello, la leve estancia de tu calor a mi lado.

Entre tu cuerpo y el mio hay cintas brillantes que nos unen, livianas. Cualquier soplo de aire crea con ellas formas extravagantes al tiempo que la vibración me transmite tu pulso entre las piernas. A pesar de su aparente fragilidad conservan la suavidad de la seda y la fortaleza de la tela de la araña."

DESDE QUE YO PASÉ.

Se oían las chicharras como si quisieran escapar del sol. Se apagó el chirrido de la bicicleta; quedó tan solo el girar de la veleta que lo había visto todo. El polvo del camino, la tierra de la era, los olivos sedientos presagiaban que la hora triste se acercaba. Las puertas de madera quedaron entreabiertas en el calor de la siesta, nada hacía pensar en cambiar nada. Ignoraron los vencejos la proximidad del suelo y se hicieron vulnerables, giraron las amapolas, nadie recogió el trigo. El viento fue seco y constante. Se arqueaban las maderas de los bancos de la iglesia, los hogares de las casas humeaban el tizne de antaño. 

La ceniza lo cubre todo, el aire que la mece y la esparce no tiene prisa por irse. Hace tanto ya de la última mañana, del último susurro, del último secreto... No recuerdo cuando pasé por última vez por este pueblo olvidado, donde el silencio reina desde el campanario.

Montse Gras.

El petit Rafel.

Tens els ulls com fanalets
d'un color viu i ben blau,
ets suau com un conill
que treu el nas del seu cau.

Ets la baldufa valenta,
voltes més que un rodolí
cercant la lluna lluenta,
lleuger comun saltamartí.

Montse Gras.

EL VERS I LA TEVA IMATGE.

Com un brollador s'escampen
pels marges del verb punyent.
               Davant de l'espill t'encantes
               reflectint somrís rogenc.
Si el rocam de la paraula
és esglai pel mar batent
               el teu rostre és un desmai
               bressolat suament pel vent.
Garlandes decanten l'aire
mot a mot
                         de bat a bat
s'esberla la teva imatge
al fons del mirall trencat.

Montse Gras.

La nena Mar

Vull viure!
va cridar la nena
i va néixer d'una revolada.
Tan petita i tan valenta la van veure
i amb la força de la mar esvalotada,
que ja no es poder dir d'altra manera
i amb l'afany del vent que engresca les marees
viu la nina,
de la vida enamorada.

Monse Gras.

Amb el sexe.

Con los dedos se ama suavemente
con la boca se roza la locura.
Con los pechos se estrechan corazones,
con el sexo se vuelve a la cordura.
Con los pies se juega paso a paso, 
los cabellos descienden de su altura.
Con los ojos se estudia un mundo nuevo.
La piel suave te envuelve en su tersura.

Perfil del amor obsceno
aflora en medio del tedio
sin atender a razones,
rompiendo en dos el deseo
en este calor de asedio.

A contracor.

Va témer que ningú el recordés. 

El seu llegat fóra tan pobre si es moria ara mateix que es va proposar d'endinsar-se a la vida sense aguantar la respiració.

Es va submergir en el record d'enamoraments esvalotats.

Ensumà totes les olors del seu voltant, les aromes, la ferum. 

Recordà els acudits, les endevinalles, les rondalles, els secrets que li havien estat confiats per sempre. 

Es va mirar totes les fotografies del calaix una vegada i una altre fins a reconèixer cada fesomia als seus somnis maldestres.

Acaronà tot el seu cos per a rescatar cada carícia rebuda.

Va caminar descalç sota la pluja perquè la memòria de l'aigua en fes esment a cada estació de pas.

Ho recollí tot amb una emoció desconeguda.

Ho ficà en una capseta plomada amb vidrets de colors.

La  va guardar al seu torn en una capsa d'alabastre que féia olor d'incens natural.

I ho embolicà tot en un pedaç de vellut de color morat, que esguardà a contracor. 

Es va adonar que no tenia ningú a qui deixar les seves memòries.

CUENTO INVENTADO.

Os contaré la vida de mi vecina, que trabajaba en la peluquería de la Juani, al lado del colmado.

Le llamaban Mariquitaquetelaspelas, porque no usaba bolso. Era una chica como todas, con las paticas flacas, como de gallina. Se pasaba el dia comiendo chicle, comía chicle hasta en su boda.

Su hermano Saturnino, que iba siempre con los mocos colgando i las rodillas sucias se puso muy malo y se asustaron tanto que llamaron al practicante; se lo encontraron en la calle, dormido al lado de la fuente, con las palomas picando a su alrededor. Tenía cinco años pero parecía que tenia cuatro y medio. Dijo el practicante que lo dejaran dormir hasta que se le pasara, y al despertarse dijo que se había comido todo el cucurucho de pipas, los recortes de la iglesia y el vino del porrón y que ya no sé... Se había hecho pipi en los pantaloncillos porque soñaba que tenía pipi y que nadie le hacía caso.

En aquellos días al Saturnino le ponían braguitas de sus hermanas y en el cole se reían, aún me acuerdo. 

El día que fuímos al cine de verano la Mari y yo, con la hija del estanco estábamos tan tranquilas comiendo un bocadillo de mantequilla de colores  y vino el Jésu y me dijo que me daría una peseta si le dejaba sentarse al lado de la Mari, que era su novia. Claro que le dejé, me fuí a comprar patatas paja y cuando volví ya no tenía sitio y me tuve que sentar con los niños pequeños y la abuela de la Mari me dijo que y la Mari y yo le dije que son su novio y me dió un sopapo que se me cayeron las patatas paja. Qué lástima. La Mari estubo un tiempo que la obligaban a hacer la siesta aunque no tubiera sueño.

En el colegio me dijo una niña de la clase mayor que yo tenía la cabeza grande y yo me puse a llorar de la rabia que me dió. Se lo dije a la señorita y me dijo que yo tenía cara de monja, que me parecía a María Magdalena con el pelo tan largo y yo me puse contenta. Se lo dije a mi madre y me dijo que qué bien, que fuera a comprar ciento cincuenta gramos de sobrasada y una barra de medio.

A lo mejor continuará. 

LA MORT DE L'ENAMORADA

La lluna s'envolava, mitjancera
entre la penombra fresca i perfumada
i la tebior de l'aigua juganera
a la clariana del bosc il·luminada.

La remor de les branques inclinades
que acaronaven suament el rierol
l'endormiscà lleument, sota l'arbrada
fins que un polsim de nit cobrí el seu cor.

Ja no esperava pas a qui esperava
ni patia amb el neguit del desnonat.
Sobre un mantell cruixent de flors marcides
jeia la poetessa enamorada
amb la ploma i el llibret,
                               pàgines buides,
traspuant serenor al seu voltant.

Montse Gras.

El poblet.

Us parlaré d'un poble molt petit on vivia un home molt ric. Li havia tocat un premi increible i va poder fer realitat molts dels seus somnis. Es va fer un poblet a mida.
Ell era bomber voluntari de féia anys i des de minyó havia somiat en tenir el seu parc de bombers. Volia ser Cap de  Parc.
Va arrivar a la conclusió de que no tenia futur com a assassí en sèrie ja que, encara que la feina no l'espantava, (a més a més, en ser-ho a jornada complerta podia assassinar fins que el cor li digués prou), era un negat per a les matemàtiques i això era indispensable per al càrrec. La idea de matar gent tampoc no l'atreia massa, però el fet de poder escollir les víctimes el distrèia en l'ensopiment que portava a sobre des de que va deixar la seva antiga feina a la fàbrica de mantellines.
En projectar l'únic carrer del seu poblet, només va haver de fer com la majoria dels arquitectes municipals que conec: va fer l'Avinguda de l'Aiguat, no només inundable durant les llevantades, sino també en l'època de desglaç. En aquestes ocasions, per travessar l'Avinguda de l'Aiguat la gent havia de passar pel Pont Nou, que havia de ser reconstruït periòdicament, exactament en anys de gota freda. Els veïns, en veure l'aigua baixant desfermada es volien quedar a les seves cases, però el nostre amic demanava a  l'alcalde del poblet, que era un pagès professional que féia d'alcalde cap al tard, que els convoqués amb qualsevol excusa per a poder-los salvar amb la zodiac, quan ja eren amb l'aigua al coll a la Plaça del Renec, estratègicament enclotada, que hi havia al final de l'única avinguda del poblet.
No savien quants habitants hi havia al poblet, si sis ò set, ja que els havien comptat a mà alçada i sempre n'hi havia un que féia broma. El nostre poblet només tenia un tonto; el van catalogar a títol pòstum, doncs no ho va ser fins deu minuts abans de morir, quan va voler pilotar sense saber-ne l'avioneta dels Bombers i es va estavellar a l'era. Allà mateix van construïr el cementiri que ell va estrenar tot seguit; a la seva tomba, per fer-li brometa van posar-li una sortida d'emergència, mesura que, a primer cop d'ull ja sembla del tot innecessària. Hi van fer deu tombes, ja que van tenir la deferència de fer-ne tres ò quatre pels convidats.
Sortint del poble a ma dreta, tirant cap a Collsetorç, hi ha un turonet que tothom coneix com el Turó de la Pira, coronat per un bosquet de pi pinyer, ple de farigola, espígol i romaní, aromàtic i altament inflamable; era l'última voluntad de l'amo del poblet, que en deixar aquest món plantessin el seu cadaver al capdamunt del Turó i hi provoquéssin un incendi forestal, controlat, això sí.

No el vaig arrivar a conèixer gaire. Tampoc no va estar-s'hi molt de temps, a prop meu.
Em va colpir al primer cop d'ull, no sé, alt, molt prim, amb la motxila massa petita per a portar.hi la supervivència.
La seva roba era molt bruta, d'una brutícia ancestral, cansada, de dormir al carrer.
 No em va mirar, no va mirar ningú. Va travessar el carrer davant meu, amb l'esguard absent, indiferent, i el vaig perdre a la cantonada, quan el meu semàfor es va posar verd.

La petita carpa.

La petita carpa que vivia en un bassal al carrer Mallorca no podia dormir tranquil·la. Tot i que era un bassal molt ben situat, en un carril reservat, a l'estiu l'aigua de pluja era tan escassa que amb prou feines podia esquivar les rodes dels l'autobusos i els taxis.
Els nens de l'escola veïna li deixaven el rebost ple d'engrunes del berenar i ella els saludava fent l'al·leta.
Amb el temps, les rodes dels autobusos van engrandir la fondària del bassal i l'ajuntament ja no va poder dissimular més que coneixia l'existència del toll; la Guàrdia Urbana, amb la col·laboració dels Mossos d'Esquadra van traslladar la petita carpa a Vilanova i la Geltrú, on vivia una cosina seva, la carpa Juanita, a la que no vèia des de l'última crescuda del Llobregat.
Amb el temps, la petita carpa també va aprendre a veure en porró, però la mistel·la va ser la seva perdició. La convivència es va fer tan dificil que la petita carpa, quan va tenir ocasió, va anar a viure a una cucona a prop d'una dolina al Garraf, ja que no volia deixar la comarca.
Tot sovint  a cotxeres, fent el cafetó  parlem d'ella, dels seus saltirons breus, picant l'ullet, amb aquella gràcia.

EL PITJOR DEL SEUS SOMNIS. (primera part)

Me'n faig creus de l'autocontrol del japonesos. Són una societat en la que em costaria molt d'encaixar, amb una barreja de tradicions ancestrals i tecnologia punta, on mana la competitivitat. Però el que em costa d'entendre aquesta situació és el sentit de comunitat, com si fós un formiguer, d'autocontrol de les emocions. Un home acompanya a la seva dona i les filles al tren per que fugin de la radioactivitat, i ell es queda perquè "ha d'anar a treballar" l'endemà!! És que no té por, d'un enemic terrible i invisible?  

És possible que la base del funcionament de la societat japonesa com una comunitat capaç d'aglutinar a tants milions de persones en tan poc espai sigui precisament, la capacitat de cada individuu d'actuar exactament com s'espera d'ell. 

Ja sé que no es pot generalitzar, però en una societat con la que ens ocupa és molt fàcil de caure en la tentació; el paper de l'home, per exemple, al mateix temps un treballador sotmès a la seva empresa i a la jerarquia de la direcció d'aquesta és,  segons jo ho veig, també un ésser dèbil, que per a divertir-se beu sake fins a l'embriaguesa, en una reacció de fugida pueril, però socialment acceptada. 

 

 l

El meu tarannà. (primera part)

De ben poques coses m'he penedit a la meva vida. Potser és que he tingut sort, potser és que la meva confiança en el destí s'ha vist recompensada per vivències que, encara que doloroses de vegades, han esdevingut experiències enriquidores, que m'han sorprès a mí mateixa, tot sovint.
Una persona va evolucionant constantment si mira de treure l'entrellat al món que l'envolta, però també al seu món interior; la curiositat és un bé preuat per a la primera tasca, és imprescindible per a gaudir de l'inesgotable font d'esdeviniments que passen al voltant, íntimament propers, inabastablement llunyans. Personalment però, la capacitat de relacionar qualsevol cosa per estranya que sigui amb qualsevol altra és bàsica per a entendre, per a reflexionar, per a fer meva l'experiència de l'aprenentatge.
Un nen petit va dir als seus pares: "jo penso tota l'estona, el que passa és que no me'n adono". Doncs jo tinc la sort d'adonar-me'n. En sóc conscient, de la meva consciència; això em fa sentir que visc les coses intensament, íntimament.

In albis.

   Encara que de moment no sé ben bé per on navego, vull obrir una finestra per on ha de sortir una part de mí i entrar, si algú ho té a bé, una part del món que fins ara he vist per un forat.
   Sé que és dificil començar una tasca que tot just és un projecte; seguir fent el que he fet des de'ls dotze anys, quan recordo haver escrit els meus primers poemes.
   Dit aixó, espero aconseguir en aquest espai un mètode per a desenvolupar diferents treballs, no tan sols de caire literari sino de tot de coses que desperten sortosament la meva curiositat.
   Benvingut sigui qui vulgui compartir amb mí l'experiència.