dijous, 31 de març de 2011

El poblet.

Us parlaré d'un poble molt petit on vivia un home molt ric. Li havia tocat un premi increible i va poder fer realitat molts dels seus somnis. Es va fer un poblet a mida.
Ell era bomber voluntari de féia anys i des de minyó havia somiat en tenir el seu parc de bombers. Volia ser Cap de  Parc.
Va arrivar a la conclusió de que no tenia futur com a assassí en sèrie ja que, encara que la feina no l'espantava, (a més a més, en ser-ho a jornada complerta podia assassinar fins que el cor li digués prou), era un negat per a les matemàtiques i això era indispensable per al càrrec. La idea de matar gent tampoc no l'atreia massa, però el fet de poder escollir les víctimes el distrèia en l'ensopiment que portava a sobre des de que va deixar la seva antiga feina a la fàbrica de mantellines.
En projectar l'únic carrer del seu poblet, només va haver de fer com la majoria dels arquitectes municipals que conec: va fer l'Avinguda de l'Aiguat, no només inundable durant les llevantades, sino també en l'època de desglaç. En aquestes ocasions, per travessar l'Avinguda de l'Aiguat la gent havia de passar pel Pont Nou, que havia de ser reconstruït periòdicament, exactament en anys de gota freda. Els veïns, en veure l'aigua baixant desfermada es volien quedar a les seves cases, però el nostre amic demanava a  l'alcalde del poblet, que era un pagès professional que féia d'alcalde cap al tard, que els convoqués amb qualsevol excusa per a poder-los salvar amb la zodiac, quan ja eren amb l'aigua al coll a la Plaça del Renec, estratègicament enclotada, que hi havia al final de l'única avinguda del poblet.
No savien quants habitants hi havia al poblet, si sis ò set, ja que els havien comptat a mà alçada i sempre n'hi havia un que féia broma. El nostre poblet només tenia un tonto; el van catalogar a títol pòstum, doncs no ho va ser fins deu minuts abans de morir, quan va voler pilotar sense saber-ne l'avioneta dels Bombers i es va estavellar a l'era. Allà mateix van construïr el cementiri que ell va estrenar tot seguit; a la seva tomba, per fer-li brometa van posar-li una sortida d'emergència, mesura que, a primer cop d'ull ja sembla del tot innecessària. Hi van fer deu tombes, ja que van tenir la deferència de fer-ne tres ò quatre pels convidats.
Sortint del poble a ma dreta, tirant cap a Collsetorç, hi ha un turonet que tothom coneix com el Turó de la Pira, coronat per un bosquet de pi pinyer, ple de farigola, espígol i romaní, aromàtic i altament inflamable; era l'última voluntad de l'amo del poblet, que en deixar aquest món plantessin el seu cadaver al capdamunt del Turó i hi provoquéssin un incendi forestal, controlat, això sí.

2 comentaris:

  1. Un conte una mica en la línia del Pere Calders, eh. Hi barreges macabrisme i tendrisme amb naturalitat. Els bombers estaran contents!

    ResponElimina
  2. L'he enviat a tres llocs de Bombers al facebook, a veure si li agrada a algú.
    Moltes gràcies per escriure, Florenci.

    ResponElimina