EL PITJOR DEL SEUS SOMNIS. (primera part)

Me'n faig creus de l'autocontrol del japonesos. Són una societat en la que em costaria molt d'encaixar, amb una barreja de tradicions ancestrals i tecnologia punta, on mana la competitivitat. Però el que em costa d'entendre aquesta situació és el sentit de comunitat, com si fós un formiguer, d'autocontrol de les emocions. Un home acompanya a la seva dona i les filles al tren per que fugin de la radioactivitat, i ell es queda perquè "ha d'anar a treballar" l'endemà!! És que no té por, d'un enemic terrible i invisible?  

És possible que la base del funcionament de la societat japonesa com una comunitat capaç d'aglutinar a tants milions de persones en tan poc espai sigui precisament, la capacitat de cada individuu d'actuar exactament com s'espera d'ell. 

Ja sé que no es pot generalitzar, però en una societat con la que ens ocupa és molt fàcil de caure en la tentació; el paper de l'home, per exemple, al mateix temps un treballador sotmès a la seva empresa i a la jerarquia de la direcció d'aquesta és,  segons jo ho veig, també un ésser dèbil, que per a divertir-se beu sake fins a l'embriaguesa, en una reacció de fugida pueril, però socialment acceptada. 

 

 l