dilluns, 28 de març de 2011

El meu tarannà. (primera part)

De ben poques coses m'he penedit a la meva vida. Potser és que he tingut sort, potser és que la meva confiança en el destí s'ha vist recompensada per vivències que, encara que doloroses de vegades, han esdevingut experiències enriquidores, que m'han sorprès a mí mateixa, tot sovint.
Una persona va evolucionant constantment si mira de treure l'entrellat al món que l'envolta, però també al seu món interior; la curiositat és un bé preuat per a la primera tasca, és imprescindible per a gaudir de l'inesgotable font d'esdeviniments que passen al voltant, íntimament propers, inabastablement llunyans. Personalment però, la capacitat de relacionar qualsevol cosa per estranya que sigui amb qualsevol altra és bàsica per a entendre, per a reflexionar, per a fer meva l'experiència de l'aprenentatge.
Un nen petit va dir als seus pares: "jo penso tota l'estona, el que passa és que no me'n adono". Doncs jo tinc la sort d'adonar-me'n. En sóc conscient, de la meva consciència; això em fa sentir que visc les coses intensament, íntimament.

2 comentaris:

  1. Hi ha el tòpic que diu que els nens són savis. Jo crec que, com en tot ésser humà, hi ha tot un espectre que va des de la saviesa extrema fins a la idiotesa completa, igual que amb els seus equivalents adults. Això sí la criatura que va etzibar la frase que dius pertany, ineluctablement, als éssers de la categoria sàvia.
    Gràcies!

    ResponElimina
  2. Florenci, ens conèixem com qui diu de tota la vida i saps del meu tarannà. Per a mí la saviesa és la consciència de la cultura no com a magatzematge enciclopèdic de coneixements, sino la percepció del món i l'interiorització d'aquesta; interactuar amb el que ens volta segons la nostra ètica personal. Moltes gràcies pel teu comentari.

    ResponElimina